Construir com es fabrica. Cap a una arquitectura més eficient i sostenible

Índex

Durant dècades, els professionals de l’entorn construït hem operat sota un marc metodològic que a penes ha evolucionat; avui continuem construint de manera similar a com es feia fa cent anys. En ple segle XXI, aquesta paràlisi resulta difícil de justificar enfront de sectors com l’automoció, l’aeronàutica o la indústria farmacèutica, que han experimentat revolucions profundes.

Mentre aquestes indústries optimitzen processos, minimitzen errors i estandarditzen la qualitat, en la construcció acceptem amb naturalitat retards, modificacions improvisades, sobrecostos i una generació massiva de residus.

Aquesta paradoxa és alarmant: davant l’actual exigència climàtica, social i econòmica, el sector es manté com si res hagués canviat. Tanmateix, més que un diagnòstic pessimista, això ha d’entendre’s com una oportunitat per a imaginar una arquitectura precisa, eficient i sostenible, que no renunciï a la seva dimensió cultural, artística o simbòlica.

En observar el nostre entorn, comprovem que la resta de sectors fabriquen mitjançant processos controlats, estàndards homogenis i una traçabilitat total. En ells, la  innovació abasta des de la producció i l’acoblament fins a la distribució i el  manteniment. En contrast, la construcció sembla detinguda en 1975. Per això, cal preguntar-se: Per què l’execució d’un edifici no pot emular la fabricació d’un automòbil?

La idea de construir amb processos industrialitzats no és nova ni aliena al pensament arquitectònic. Al contrari: algunes de les fites més visionàries de la història de l’arquitectura moderna han nascut precisament del desig d’industrialitzar el procés constructiu sense renunciar al disseny ni a la qualitat.

A continuació, repassem breument alguns casos emblemàtics:

The Crystal Palace (1851) – Londres – Joseph Paxton

Dissenyat per a la Gran Exposició de Londres, el Crystal Palace de Joseph Paxton constitueix la primera fita de l’arquitectura prefabricada a gran escala. La seva irrupció va suposar una ruptura amb la inèrcia material de l’època —basada en murs de càrrega i sistemes artesanals— en introduir una lògica industrial de producció. Paxton, traslladant la seva experiència en hivernacles, va concebre l’edifici no pas com una peça singular, sinó com un prototip reproduïble i un sistema obert.

 

La lleugeresa i transparència radical de l’obra són conseqüències directes de l’ús de components seriats de ferro fos i vidre pla, la geometria dels quals derivava d’un mòdul base d’aproximadament 1,20 metres, condicionat per les capacitats de la indústria de l’època. En aquest model, l’arquitectura deixa de ser un art de la massa per transformar-se en un art de l’assemblatge, on la bellesa emergeix de la precisió dimensional i la lògica de muntatge.

La innovació de Paxton va ser, abans de res, organitzativa i tectònica. En coordinar el disseny amb els processos de fabricació mecanitzada, els components es produïen fora de l’obra per ser assemblats in situ. Aquest desplegament, plenament coordinat sota principis d’enginyeria mecànica, va permetre una reducció dràstica de temps i un control de qualitat superior. L’edifici anticipa així la figura de l’arquitecte com a coordinador de sistemes productius, fonamentat en tres pilars:

1. Disseny de maquinària específica per al muntatge.
2. Eliminació d’operacions humides o artesanals.
3. Planificació de la seqüència constructiva com a procés industrial.

En definitiva, el Crystal Palace estableix una condició moderna fonamental: la forma arquitectònica com a resultat directe del sistema productiu optimitzat.

Wichita House (1946) – Kansas – Buckminster Fuller

La Wichita House (1946), desenvolupada per Buckminster Fuller, constitueix un dels intents més rigorosos de traslladar la lògica de la indústria aeronàutica —en les seves meandres productiva, logística i estructural— a l’àmbit de l’habitatge. Més que un objecte arquitectònic singular, representa un prototip sistèmic que redefineix el projecte com un producte manufacturat, anàleg a un avió o un automòbil.

 

Diverses vistes de l’edifici

 

Aquesta inversió de paradigma desplaça el focal de la implantació en el lloc cap a la gestió de la cadena de subministrament. El sistema es fonamenta en tres fases crítiques: producció controlada en fàbrica, transport en un kit compacte i assemblatge in situ en qüestió d’hores. Per aconseguir-ho, Fuller va adoptar un esquema tensoestructural centralitzat, herència directa de l’enginyeria aeroespacial:

• Nucli de tracció: Un màstil central manté la coberta i el sòl mitjançant cables d’alta tensió.
• Eficiència material: En alliberar el perímetre de càrregues, es maximitza la lleugeresa i s’optimitza la relació pes/resistència.
• Mínim impacte: El sistema “penjat” redueix el contacte amb el terreny i facilita l’adaptabilitat a diferents topografies.

La tria de l’alumini va ser una decisió estratègica de postguerra, aprofitant la capacitat productiva de les fàbriques d’avions excedents. Aquest material va permetre una integració total on envolupant, estructura i instal·lacions formavam un únic assemblatge amb mobiliari incorporat, eliminant la distinció tradicional entre arquitectura i enginyeria.

Així mateix, el disseny integra un comportament ambiental passiu mitjançant una xemeneia troncocònica superior que actua com a extractor tèrmic, generant ventilació natural per convecció. Aquesta eficiència no s’afegeix com un complement, sinó que es dissenya com una propietat intrínseca del sistema. El procés d’execució, estrictament en sec i seqüencial, trasllada el valor de l’obra de l’artesania manual a la intel·ligència del procés industrial.

Encara que en el seu moment va enfrontar resistències culturals i normatives, la Wichita House s’ha d’entendre com un model teòric que va anticipar els pilars de l’edificació contemporània: el disseny per a la producció (design-to-production), l’optimització estructural de recursos, l’assemblatge en sec i el pensament circular orientat al desmuntatge i la reconfiguració.

Eames House (1949) – Los Ángeles – Charles I Ray Eames

La Eames House (1949), dissenyada per Charles i Ray Eames dins del programa Case Study Houses, constitueix un dels exemples més refinats d’integració de la indústria en l’arquitectura domèstica sense sacrificar la complexitat espacial ni la densitat cultural. A diferència de la radicalitat tecnocràtica d’altres autors contemporanis, els Eames assagen una via alternativa: la humanització dels processos industrials.

Perspectiva axonomètrica

L’habitatge es fonamenta en un sistema de pòrtics d’acer lleuger (steel frame) i tancaments mitjançant panells prefabricats de catàleg industrial. En aquest context, la innovació no és estrictament tecnològica, sinó disciplinària: el projecte s’entén com un acte de selecció, assemblatge i composició dins d’un sistema preexistent. Aquesta metodologia va permetre un muntatge extremadament ràpid i una reducció dràstica de la incertesa en obra, gràcies a la precisió dimensional de la fabricació en sec.

En la proposta, l’estructura metàl·lica no cerca un protagonisme expressiu, sinó que actua com un bastidor silenciós que facilita l’ocupació i l’apropiació domèstica. L’interior introdueix una dimensió clau en el discurs de la industrialització: la convivència entre la producció en sèrie i les peces artesanals. La casa funciona com un contenidor obert on l’estandardització estructural, lluny de limitar la diversitat, potencia la riquesa d’allò viscut, demostrant que la industrialització no implica necessàriament una homogeneïtzació cultural.

A diferència dels prototips moderns abstractes, la Eames House s’insereix amb sensibilitat en un entorn d’arbres frondosos, mantenint la topografia i utilitzant la façana —amb el seu joc de panells de color i vidre— com un filtre atmosfèric. El projecte representa una síntesi equilibrada entre la raó industrial (estandardització i precisió) i la sensibilitat arquitectònica (llum, proporció i seqüència espacial). El seu valor històric rau a demostrar que l’eficiència de la prefabricació és plenament compatible amb la complexitat humana de l’habitar.

Hábitat 67 (1967) – Montreal – Moshe Safdie

El conjunt Habitat 67 (1967), projectat per Moshe Safdie per a l’Expo de Montreal, representa un dels intents més sofístics de traslladar la lògica de la industrialització des de l’objecte arquitectònic cap a l’escala urbana. La seva proposta no es limita a la prefabricació d’habitatges, sinó que redefineix la residència col·lectiva com un sistema espacial tridimensional capaç de conciliar densitat, individualitat i qualitat ambiental.

La innovació urbanística d’Habitat 67 radica en la substitució de la lògica tradicional d’illa o bloc per un sistema d’agregació en secció. A partir d’una unitat habitacional estàndard, Safdie genera un teixit volumètric on cada mòdul participa simultàniament de l’esfera domèstica i la col·lectiva. Aquesta estratègia permet resoldre la dicotomia històrica entre l’alta densitat urbana i la qualitat espacial de l’habitatge unifamiliar, oferint una síntesi única:

• Atributs de l’habitatge individual: Cada unitat disposa de terrassa privada enjardinada, múltiples orientacions i ventilació creuada.
• Eficiència col·lectiva: Els accessos s’individualitzen dins d’un sistema de carrers elevats i passarel·les que fomenten la interacció social.

A diferència d’altres sistemes prefabricats contemporanis, aquí la industrialització actua com a generadora de forma urbana. La repetició modular permet una variació constant mitjançant regles d’agregació, convertint el conjunt en un camp combinatori. Aquest sistema trenca amb la zonificació rígida de l’urbanisme modern en proposar una continuïtat d’escales —des de l’interior domèstic fins a l’espai comunitari— construïda a través de la secció i la proximitat espacial.

 

Tall transversal

El projecte desplaça l’urbanisme de la bidimensionalitat del pla cap a una dimensió volumètrica i relacional. L’apilament desplaçat dels mòduls garanteix llum natural i vistes, utilitzant els buits estratègics per introduir aire i vegetació. No obstant això, Habitat 67 també va evidenciar les dificultats de la prefabricació pesant: el seu alt cost d’execució i la complexitat logística dels mòduls de formigó van revelar la necessitat d’una alineació total entre disseny, indústria i economia per aconseguir una replicació efectiva a gran escala.

WoodHub (2021) – Odense – C.F. Møller Architects,

L’edifici administratiu WoodHub, projectat per C.F. Møller Architects, representa l’evolució contemporània de la construcció industrialitzada, on l’eficiència productiva s’integra amb la sostenibilitat radical i la qualitat espacial. En continuïtat amb fites com Habitat 67 o la Eames House, WoodHub proposa la industrialització no com un fi, sinó com una infraestructura tècnica al servei d’una arquitectura de descarbonització.

Fotografia exterior.

El projecte es fonamenta en un sistema estructural híbrid que combina nuclis de formigó per a la secció estable amb una estructura principal de fusta massissa industrialitzada (CLT i Glulam). En aquest model, la fusta transcendeix el seu paper de material “alternatiu” per esdevenir la base d’un procés industrial d’alta precisió, comparable a l’acer. Aquesta innovació sistèmica desplaça el focus des de la mera optimització constructiva cap a una estratègia integral de cicle de vida.

A diferència dels blocs administratius convencionals, WoodHub fa explícita la seva lògica tectònica: les bigues i pilars vistos no només suporten l’edifici, sinó que construeixen una atmosfera de treball càlida i saludable. La volumetria esglaonada respon a una triple funció: adaptació a l’entorn urbà, maximització de la llum natural i generació d’espais intermedis. Aquest disseny es complementa amb patis i atris que actuen com a dispositius bioclimàtics, regulant la ventilació creuada i el microclima interior.

Fotografia de la construcció.

La principal aportació disciplinària de WoodHub rau en la convergència d’agendes: la industrialització es converteix en l’eina definitiva per a la descarbonització. Mitjançant l’ús de fusta estructural, l’assemblatge en sec i la planificació per al futur desmuntatge, l’edifici redueix dràsticament la seva petjada de carboni. WoodHub demostra que l’arquitectura industrialitzada del segle XXI no ha de triar entre eficiència tècnica i sensibilitat espacial, sinó operar amb mestratge en la intersecció de totes dues.

 

Aquests exemples, separats per més d’un segle, demostren que l’arquitectura industrialitzada ha estat sempre una línia d’exploració legítima, fèrtil i inspiradora. Des del romanticisme tècnic del segle XIX fins al pragmatisme utòpic de la postguerra, la industrialització ha estat entesa per molts arquitectes no pas com un límit, sinó com una oportunitat: per innovar, per racionalitzar, per democratitzar, per imaginar noves formes d’habitar.

Industrialitzar no és el contrari de dissenyar. En lloc de dissenyar cada obra com un objecte únic, podem dissenyar sistemes d’elements que permetin múltiples configuracions.

Industrialitzar no és el contrari de dissenyar. És una altra manera de projectar. En lloc de controlar cada detall en obra, podem preveure’ls amb antelació en un entorn digital.

En lloc d’improvisar solucions, podem integrar decisions de disseny, tècnica, fabricació i muntatge des del primer esbós. Està clar que això no redueix el paper de l’arquitecte. L’amplia.

Ens transforma en dissenyadors de sistemes, en estrategs de processos, en integradors de coneixement tècnic, estètic i funcional.

Per projectar el futur de l’edificació, és imperatiu analitzar amb rigor les fallides estructurals del model de construcció convencional. La persistència d’una lògica artesanal, on cada edifici es gestiona com un prototip únic, ha derivat en un sistema ineficient i anacrònic davant dels reptes del segle XXI. Els indicadors d’aquesta crisi s’agrupen en cinc eixos crítics:

1. Estancament de la Productivitat: Mentre que altres sectors industrials han registrat creixements anuals d’entre el 3% i el 5%, la productivitat en la construcció s’ha limitat a un escàs 1%. Aquesta escletxa evidencia una dependència excessiva de mà d’obra intensiva i una gestió reactiva davant la improvisació.
2. Imprevisibilitat Financera i Temporal: Estudis sectorials indiquen que més del 80% dels projectes de gran escala incorren en sobrecostos o retards. La manca d’entorns controlats converteix el pressupost en una variable incerta, supeditada a contingències no planificades.
3. Fragmentació d’Agents: El procés constructiu pateix una atomització extrema. La intervenció de múltiples actors amb llenguatges, eines i interessos divergents genera duplicitats i errors crítics d’integració.
4. Sinistralitat Laboral: L’exposició a condicions climàtiques extremes i tasques complexes en entorns no controlats manté el sector amb índexs d’accidentalitat superiors a la mitjana industrial.
5. Impacte Ambiental Descontrolat: La construcció genera més del 35% dels residus sòlids globals. Aquesta petjada ecològica, sumada al consum ineficient de recursos durant l’execució, compromet la resiliència urbana.

La transició cap a la manufactura arquitectònica no és una hipòtesi teòrica, sinó una estratègia validada per resultats contrastables. La industrialització redefineix el valor de l’arquitectura a través de les dimensions següents:

• Optimització Temporal: L’ús de sistemes prefabricats permet reduir els terminis d’execució entre un 30% i un 60%, encavalcant tasques de taller amb la preparació del terreny.
•  Assegurament de la Qualitat i Traçabilitat: La fabricació en entorns controlats garanteix una precisió mil·limètrica, minimitzant patologies postobra. Gràcies a la metodologia BIM (Building Information Modeling), cada component posseeix una fitxa tècnica i un manual de manteniment predictiu, tractant l’edifici com un “sistema viu”.
•  Sostenibilitat i Economia Circular: La industrialització és l’eina definitiva per a la descarbonització. Permet una gestió precisa de materials, la reducció dràstica de residus i la planificació per al futur desmuntatge i reutilització de components.
•  Seguretat i Ergonomia: El trasllat de processos crítics a la fàbrica millora les condicions laborals, reduint l’exposició a riscos i optimitzant la planificació de tasques.
•  Certesa Econòmica: L’estandardització de processos permet un control real de costos des de la fase de disseny, eliminant les desviacions pressupostàries cròniques del model artesanal.

En aquest nou escenari, la industrialització no desplaça la figura de l’arquitecte, sinó que l’expandeix. El professional deixa de ser un “dibuixant de plànols” per transformar-se en un dissenyador de sistemes i estrateg de processos. Aquesta evolució requereix la integració de coneixement tècnic, estètic i funcional en una fase primerenca, on la creativitat es trasllada de la forma aïllada a la lògica sistémica.

L’arquitectura no perd la seva essència artística per ser precisa; al contrari, guanya potència en recolzar-se en processos sòlids i mesurables. No es pot millorar allò que no es transforma: el repte actual és superar la resistència cultural per abraçar una arquitectura més estratègica, influent i responsable.

On queda l’art?

Una de les interrogants centrals davant la industrialització és la supervivència de l’arquitectura com a disciplina cultural.

On és la poesia, la bellesa, la singularitat?

Pot sobreviure l’arquitectura com a disciplina cultural en un model basat en la industrialització?

La resposta és afirmativa, tot i que requereix un canvi de paradigma: l’arquitectura ja no pot recolzar-se únicament en l’ofici artesanal, sinó que ha d’aprendre a construir intel·ligència a través de la indústria. Històricament, no existia separació entre projecte i execució; l’arquitecte dialogava amb els materials i les mans que els transformaven. Avui, l’interlocutor ha canviat: és la fàbrica, l’algorisme i la cadena de subministrament.

Com suggereix Rem Koolhaas, l’arquitecte contemporani ha d’actuar com un surfista que, sense controlar el mar, aprèn a llegir les onades per moure’s amb elles. Aquesta transició no és una ruptura, sinó una evolució. Així com els arcbotants gòtics van ser innovacions tècniques al servei de la espiritualitat, eines actuals com el BIM o el disseny paramètric són mitjans igualment nobles si s’empren amb sentit arquitectònic.

Així com en el passat l’arquitectura es va recolzar en l’artesania per construir bellesa, avui s’ha de recolzar en la indústria per construir intel·ligència. Però aquesta transició no és una ruptura. És una continuïtat, perquè en el fons, el vincle entre arquitectura i tècnica segueix sent el mateix: una relació d’interdependència, de cocreació. No es tracta de nostàlgia. Ni de dogma tecnològic. Es tracta de reconèixer que cada època té els seus mitjans, i que l’art de construir —quan és veritable— sap adaptar-se sense perdre la seva essència.

L’arquitecte no deixa de ser arquitecte quan treballa amb sistemes; deixa de ser-ho quan deixa de pensar i per això, la industrialització no s’ha de viure com un reemplaçament de l’artesania, sinó com la seva hereva.

La mateixa relació de respecte, de coordinació i d’escolta que existia entre arquitecte i artesà, ha d’existir avui entre arquitecte i indústria. Perquè la bellesa segueix naixent de la trobada entre la idea i la matèria. Només ha canviat el mitjà.

La industrialització no elimina la creativitat. La trasllada.

La intel·ligència projectual es converteix en estratègia.

El disseny ja no és només formal. És productiu, adaptatiu, relacional.

Hi ha un prejudici molt instal·lat en l’arquitectura: que el sistema anul·la l’expressió, que la sèrie impedeix l’emoció, que la repetició mata l’autenticitat.

Però si mirem altres arts, veiem tot el contrari.

Jaume Plensa treballa amb estructures modulars, patrons repetitius, materials industrials. Les seves escultures es componen de lletres, símbols, peces metàl·liques, malles geomètriques, que en ser assemblades, componen una figura humana monumental, silenciosa, meditativa.

Carmela, Jaume Plensa (Escultura)

On és l’art? No en cada lletra. No en cada mòdul. Sinó en la relació entre les peces, el buit que queda entre elles, la llum que es filtra, l’escala que ens abraça. Plensa utilitza sistemes industrials, processos repetibles, tecnologies de tall, soldadura i assemblatge, però la seva obra és profundament poètica. Plensa fabrica l’emoció.

No renuncia a l’art per usar tecnologia. El sublima a través d’ella. 

Per què quan parlem de sistemes, d’estructures repetibles, de disseny paramètric o de fabricació en sèrie, sentim que se’ns escapa la poesia?

L’arquitectura pot —i ha de— aprendre d’aquestes arts. Perquè l’emoció no està en la peça aïllada, sinó en la relació entre les peces. I la industrialització, ben entesa, ens dóna les eines per compondre aquesta harmonia a major escala.

Com Plensa amb l’acer, l’arquitecte pot utilitzar el sistema com a llenguatge. I fer-ne una obra.

En integrar sistemes industrialitzats, l’arquitecte transcendeix la decisió sobre l’estètica i l’habitabilitat d’un edifici per intervenir directament en el seu cicle de vida complet: des de la seva producció i transport fins al seu assemblatge, manteniment, desmuntatge i reciclatge. En aquest escenari, el disseny deixa de ser una imatge estàtica per transformar-se en un procés vital. Lluny d’empobrir la disciplina, aquesta transició li atorga una nova dimensió ètica, tècnica i estètica.

L’arquitecte del segle XXI ha d’evolucionar cap a un perfil professional més integral, capaç de liderar àrees crítiques com la sostenibilitat, l’avaluació del cicle de vida i l’economia circular. Encara que la sensibilitat artística continua sent un pilar fonamental, aquesta s’expressa ara a través d’un camp d’acció més ampli, interdependent i exigent.

L’arquitectura com a expressió artística no desapareix amb la industrialització; per contra, s’expandeix i es compromet amb la realitat sense renunciar a la imaginació.

Construir com es fabrica no implica una capitulació davant la lògica industrial, sinó el seu domini per posar-la al servei de la creació d’espais amb significat. En última instància, la industrialització requereix arquitectes que combinin el rigor tècnic amb la intenció poètica, de la mateixa manera que l’arquitectura precisa de processos que estiguin a l’altura de la seva ambició ètica i estètica.

Casos d’estudi

Finalitzem amb dos projectes desenvolupats per Vitaller arquitectura en els darrers 4 anys, on la industrialització ha estat una variable important del disseny, fonamentalment per reduir els terminis d’execució.

Centre de Salut a Castelldefels 

L’arquitectura sanitària contemporània ha transcendit la mera resposta programàtica per transformar-se en un agent actiu de salut i un manifest de responsabilitat ambiental. Sota aquesta premisa, el nou Centre d’Atenció Primària (CAP) Castelldefels-3 no només organitza els seus 3.779,53 m² de programa funcional, sinó que ho fa a través d’una proposta que posa en valor la industrialització, la sostenibilitat profunda i la calidesa espacial. Ubicat estratègicament entre el Parc de la Muntanyeta i la zona esportiva de Can Roca, el projecte aprofita un desnivell del 14% per articular el seu volum en una planta soterrani, planta baixa i quatre nivells superiors. El seu valor fonamental rau en una configuració compacta i alhora fragmentada, organitzada mitjançant un nucli central longitudinal que divideix les plantes en dues franges; aquest esquema permet que la majoria de les àrees d’espera i consultes es vinculin a patis interiors o vistes exteriors, garantint una il·luminació natural i ventilació creuada essencials per a la salut ambiental del centre.

En un allunyament del formigó convencional, l’edifici abraça la fusta contralaminada (CLT) com a material estructural predominant sobre rasant. Aquesta elecció estratègica redueix dràsticament la petjada de carboni en actuar com a embornal de CO2 i permet una edificació de «muntatge en sec» mitjançant panells de 90 mm, optimitzant els temps d’execució i minimitzant sorolls i residus en l’entorn urbà. A més, la fusta aporta un valor biofílic i tàctil en punts clau que trenca amb la fredor institucional dels centres sanitaris tradicionals.

Aquesta lògica es trasllada a l’envolupant, dissenyada sota criteris d’ecodisseny (UNE-EN ISO 14006) mitjançant un sistema de façana ventilada autoportant. Aquesta pell es compon de la fulla estructural de CLT, un aïllament de fibra de fusta de 140 mm que reforça la inèrcia tèrmica amb materials d’origen natural i un acabat en llistons verticals de fusta de làrix. Aquesta solució protegeix l’immoble de la radiació directa mentre afavoreix la seva «respiració», complementada per una fusteria de pi laminat amb trencament de pont tèrmic i gas argó que minimitza la demanda energètica passiva.

El projecte en construcció.

A l’interior, la proposta es recolza en sistemes d’alta tecnologia i muntatge ràpid que garanteixen la salut ambiental i la funcionalitat. En les sales de diagnòstic, es substitueix el plom per plaques de sulfat de bari —un material inert i reciclable amb certificació Euroclasse A2, s1-d0—, assegurant la protecció radiològica de manera sostenible. La compartimentació es resol mitjançant sistemes en sec de cartró guix que faciliten la integració d’instal·lacions complexes i permeten una futura adaptabilitat de l’espai. Així mateix, l’ús de panells HPL antibacterians amb ions de plata en zones tècniques garanteix la màxima higiene, mentre que els taulers d’estelles orientades (OSB) amb tractament ignífug aporten confort visual a les àrees de circulació.

La sostenibilitat s’estén a la «cinquena façana» mitjançant cobertes invertides enjardinades amb vegetació autòctona, que actuen com a reguladors hídrics, milloren l’aïllament i redueixen l’efecte d’illa de calor. En aquestes zones tècniques s’integra a més una planta fotovoltaica que contribueix a l’autosuficiència energètica del centre. Finalment, la urbanització exterior articula un accés inclusiu mitjançant paviments d’adoquí de formigó amb juntes obertes que permeten la permeabilitat del sòl i el creixement de gespa. Aquesta transició suau cap al Parc de la Muntanyeta integra l’edifici en el teixit verd local, consolidant el CAP Castelldefels-3 com un refugi de benestar que entén la construcció industrialitzada i l’eficiència energètica com una obligació ètica ineludible.

Centre d’Atenció Intermèdia de Barcelona (CAIIB) 

L’edifici s’emplaça al vessant nord de Barcelona, al límit amb el Parc Natural de Collserola. La seva ubicació elevada en una zona urbana consolidada garanteix una orientació òptima i vistes panoràmiques sobre fites representatives de la ciutat, facilitant l’orientació espaciotemporal dels usuaris. La proximitat a centres de referència com l’Hospital Vall d’Hebron i l’Hospital Sant Rafael permet establir una xarxa de suport medico-social altament efectiva mitjançant sinergies institucionals. En aquest context, el projecte respon a tres requeriments programàtics crítics: una capacitat base de 120 llits, flexibilitat per incrementar aquest nombre en situacions de saturació i la possibilitat de sectoritzar l’edifici en unitats d’aïllament independents. Per a això, cada planta s’organitza en dues ales autònomes que conflueixen en un nucli central de serveis que integra el control d’infermeria, àrees de descans i suport logístic.

Fotografia exterior

Aquest sistema robust permet que l’edifici es divideixi en dos centres operatius totalment estancs en cas d’emergència sanitària. De les 21 habitacions per planta, sis estan dissenyades com a unitats d’alta flexibilitat que compten amb instal·lacions duplicades de gasos medicinals, climatització i il·luminació, permetent una conversió immediata per atendre dos pacients amb plenes garanties assistencials.

Per complir amb aquests estàndards de qualitat i els estrictes terminis exigits en l’entorn hospitalari, es va optar per un model de manufactura arquitectònica que minimitza la improvisació mitjançant una envolupant industrialitzada. Aquesta es resol amb panells modulars fabricats íntegrament en taller sobre un bastidor d’acer galvanitzat que incorpora aïllament tèrmic de llana mineral, fusteria amb trencament de pont tèrmic i sistemes de protecció solar motoritzats. L’acabat exterior en gres porcellànic genera una càmera d’aire ventilada de 25 cm, optimitzant el comportament tèrmic i garantint nivells d’estanquitat i resistència al vent superiors als mètodes tradicionals.

Fotografia exterior

Complementant aquesta estratègia, l’estructura sobre rasant utilitza forjats unidireccionals de plaques alveolars prefabricades de 40 cm de cantell. La connexió amb els pilars metàl·lics es realitza mitjançant creuetes especials que mantenen el gruix constant del forjat, eliminant penjolls i facilitant el pas lliure de les complexes instal·lacions tècniques pel fals sostre, alhora que el muntatge en sec redueix dràsticament l’impacte acústic i els residus. Aquesta eficiència tècnica conviu amb un entorn terapèutic on l’accés es produeix de manera gradual a través d’un espai enjardinat que genera un efecte priming positiu. Un petit pavelló d’escala humana actua com a vestíbul, evitant el caràcter institucional i fluint cap als jardins que envolten el conjunt.

Fotografia d’una habitació d’hospitalització

La humanització es trasllada a la secció mitjançant la inclusió de jardins terapèutics accessibles a cada planta; espais exteriors segurs que estimulen els sentits i redueixen l’ansietat. Sota els principis de l’Atenció Centrada en la Persona i el projecte d’investigació KARMIN, es proposa un estàndard d’habitació òptima on els llits se situen enfrontats amb una partició mòbil que garanteix la privacitat visual i acústica. Cada pacient manté una connexió biofílica mitjançant accés directe a vistes exteriors i llum natural a través de grans finestrals amb vegetació integrada. Finalment, la desinstitucionalització de l’espai s’aconsegueix mitjançant l’ús de materials familiars i càlids, com el roure natural o revestiments HPL amb acabat fusta, ocultant els elements mèdics per transformar l’entorn hospitalari en una llar domèstica i inspiradora. El CAIIB Jordà representa, en definitiva, una síntesi entre la raó industrial i una sensibilitat poètica que infon esperança en el procés de recuperació.

 

La industrialització de la construcció no és una tendència. És una necessitat.

El planeta no pot continuar sostenint un model artesanal, lent, contaminant i caòtic.

L’arquitectura, si vol continuar essent rellevant, ha d’assumir el seu temps.

No n’hi ha prou de crear bellesa. Hem de crear impacte.

No n’hi ha prou de dissenyar per a uns pocs. Hem d’escalar les nostres idees.

El que hem defensat avui és això: canviar el “com” no significa renunciar al “per què” fem arquitectura.

La industrialització no és una amenaça per a l’arquitectura. És la seva nova eina, el seu nou suport, el seu nou mitjà expressiu.

En aquest futur que ja està en marxa, l’arquitecte no desapareix. Al contrari: pren més protagonisme que mai.

Som, potencialment, el pont entre la raó productiva i l’emoció espacial.

Necessitem un nou humanisme tècnic.

Una arquitectura que sàpiga d’algorismes i d’atmosferes. De simulacions i d’emocions.

Tenim les eines. Tenim el coneixement. Tenim la urgència.

El que falta —el que hem de cultivar des d’avui— és la voluntat.

Perquè transformar aquest sector no és només una opció professional. És una responsabilitat ètica.

Construir millor no és un luxe. És un deute amb el planeta i amb les persones que l’habiten.

Construir com es fabrica.

No per reemplaçar l’art, sinó per sostenir-lo.

No per empobrir l’arquitectura, sinó per construir un món més habitable, més just i més viu.

ALBERT VITALLER I SANTIRÓ